L’Esmalt al foc és un art mil·lenari, renovat avui als nostres ulls, però que enfonsa les seves arrels en la historia de les més antigues civilitzacions, com Egipte on hi trobem arrels en els proto-esmalts, d’incrustació de pasta vítria i a Pèrsia. Els pobles Escites el practicaren amb inusitada perfecció i ho transmeteren a les grans civilitzacions
Grècia des del S. VI aC. l’incorpora a l’orfebreria; després Roma i els celtes del S. III.
A Orient: Bizanci ( S.VI) li confereix la seva primera gran etapa d’esplendor amb els magnífics alveolats d’or que es desenvolupen fins el S. XI, quan cedeixen pas a Occident: carolingis i otonians creen tallers importants que forniran d’obres en alveolat (cloisonné) i en tret de camp (champlevé) tècnica que es desenvoluparà durant tota l’Edat Mitjana: el romànic europeu. S. XII-XIII (Escoles del Rhin, el Mosa i Limoges). A la Península destaca el taller de Silos (Burgos).
D’aquesta època són les primeres peces datables sorgides de tallers catalans, que floriran especialment en la següent etapa: el Gotic.
En el S. XIV, la llum i l’esmalt transparent envaïren l’argenteria de l’època amb la baixa-talla sobretot a Itàlia i a Catalunya. A Girona conservem un dels millors exemples, el retaule de l’altar major de la catedral, i els tallers de Mallorca han deixat magnífiques creus, calzes, etc. Aquests colors transparents ajuden a la transició cap a l’esmalt pintat del Renaixement.
El S. XV i XVI, a tot Europa, ens oferiren gran quantitat de tríptics, políptics, etc. I plaques d’esmalt, desmarcats ja de la dependència de l’orfebreria.
A la Península excel·liren els tallers de la Corona d’Aragó i es desenvolupa, sobretot, la tecnica de la grisalla, de nou, a Limoges (França) on es succeiren els esmaltadors per dinasties (Penicaud, Limousin, Reymond, Court…).
AIs S. XVII i XVIII la miniatura o pintura sobre esmalt és el predominant. Són coneguts grans retratistes del Barroc com el ginebrí Petitot. Es retorna força al maridatge amb la joieria i poc a poc per causes de la moda i la comercialització excessiva es cau en una progressiva decadència i manca de qualitat que cobreix pràcticament tot el S. XIX fins gairebé un total oblit de la tècnica, que es comença a recuperar a meitat de segle a França,
Resten però a Catalunya alguns tallers amb el forn encès i gracies a l’esperit renovador i recuperador de joiers com Masriera apareixen noms com el del miniaturista J. Pelegrí. L’esmalt assoleix esplendor en època Art Nouveau a França, el Modernisme català, on Lluís Masriera és el nom clau per aconseguir retrobar i popularitzar de nou un ofici, que pel cantó artístic cultivaven a Anglaterra: A. Fisher, a Ginebra: Lossier, le Grand Roy, Millenet, Demole… i a França A. Meyer, L.Falize, Grandhomme, C. Popelin, etc.
intentant revitalitzar-lo.
A Catalunya, Maria Andreu i Valeri Corberó en foren els precursors. Seguiren Miquel Soldevila, Modest Morató, J. Brunet i altres.
A la resta de l’Estat tenim els germans Hernández (Vigo) i els Arrué i Baroja (País Basc). Ja ben entrat el S. XX, fou precisament M. Soldevila qui des de l’Escola Massana impartí classes i impulsa així l’ensenyament de l’Art de l’Esmalt, sorgint un bon nombre de deixebles fidels entre les darreres generacions dels quals hi ha els autèntics renovadors d’aquest art i a la vegada creadors de noves generacions com són les més recentment sorgides de “Llotja”.
Un conjunt de característiques comunes de qualitat, estil i tradició configuren l’anomenada Escola de Barcelona per denominar l’esmalt català del S. XX el més destacat exponent actual de le’esmalt contemporani amb fort reconeixement internacional i continuïtat en l’ensenyament i el camp artístic.
Núria L. Ribalta
Historiadora d’art i Dra. En BBAA