“In Memoriam”, a la meva mare… 2010.
Exposada al Centre Cultural La Bòbila de l’Hospitalet del 28 de setembre al 30 d’octubre 2010.
En aquesta exposició Núria L. Ribalta ens presenta una sèrie d’obres realitzades amb esmalts i teixits que constitueixen un conjunt de joies i aplics per a indumentària, emmarcant així el seu treball en les últimes tendències de la joieria artística, les quals privilegien l’ús de diversos materials tèxtils i l’aire vintage. L’artista ha utilitzat peces de puntes al coixí, filtiré i ganxet i les ha combinat amb elements realitzats en esmalts pintats sobre metall. El resultat d’aquesta unió és susceptible de diversos nivells d’interpretació.
En primer lloc, la trobada de materials tan diferents, els teixits i els metalls esmaltats, ofereix un ric joc de textures i colors en el qual la fragilitat de les fibres, sempre blanques, dialoga amb la consistència brillant dels metalls, la plata i el coure, sobre les superfícies dels quals Ribalta ha disposat colors intensos i cridaners com vermells, morats, grocs, blaus o verds. De la mateixa manera, el repertori decoratiu dels tèxtils són elements d’inspiració floral i vegetal als quals l’artista ha sumat peces abstractes i geomètriques o figuracions molt simplificades com, per exemple, petites estrelles, quedant tot perfectament integrat en el resultat final.
Aquest contrast tàctil, cromàtic i formal es fa extensiu a les sensacions que les peces desperten en la seva contemplació doncs aquestes es debaten entre una atmosfera de malenconia romàntica i la força minimalista de la joieria actual, així segurament, de la tensió existent entre ambdós aspectes sorgeixi el potent atractiu visual d’aquesta obra.
D’altra banda, hi ha un més en aquestes obres: tots els elements tèxtils van ser realitzats per les dones de la família de l’artista qui compartien l’amor per les labors d’agulla, i al llarg dels anys van anar executant amb preciosa minuciositat aquestes peces que van formar part de colls, punys i altres aplics per a vestits d’altres èpoques. Aquests arreglaments van ser usats, viscuts, per les més grans d’elles així com també conservats com preuats tresors per les diferents generacions de dones arribant d’aquesta forma a l’artista, qui els rescata aquí per a, amb el seu talent, resignificar-los, atorgant-los una nova vida.
Es tracta doncs d’una obra d’elaboració de genealogia femenina en la qual es recupera el saber i l’experiència de les dones del passat, saviesa que la major part de les vegades ha estat minusvaluada i poc re-coneguda.
El domini de les tasques de teixit per part de les dones es troba profundament datat des de l’Antiguitat Clàssica on les dones dels ciutadans es dedicaven a filar i cosir les vestidures de tota la família i el servei de la llar, posteriorment tenim àmpliament documentat el treball de les puntes en els claustres de monges, així com sabem que la costura era una de les principals ocupacions de les dones burgeses del segle XIX mentre que les obreres treballaven durament a les indústries tèxtils. És a dir que la producció de la indumentària des de sempre ha estat majoritàriament a les nostres mans, però tal vegada per aquesta circumstància i per qüestions relacionades amb la consideració social de l’art, aquesta dedicació no ha obtingut gairebé mai el reconeixement d’una manifestació artística més. D’aquí la importància d’aquesta exposició, el valorar i concedir protagonisme a aquest treball femení, tan detallista, perfeccionista i minuciós com poètic i bell.
El que Núria L. Ribalta porti aquestes peces al nostre present i, com he dit abans, les resignifiqui, sentint el que aquestes li suggereixen i li conten, adaptant el seu saber tècnic i artístic a elles, ens indica també un reconeixement d’autoritat a l’obra materna, a la mare pròpia, que va conservar aquests treballs i fins i tot va realitzar alguns d’ells abans de la seva defunció, així com a totes les nostres mares reals i simbòliques que amb la seva amorosa saviesa callada ens han transmès sempre la capacitat de cuidar i estimar als altres. Capacitat que es fa visible en confeccionar robes i ornaments, doncs aquests no són altra cosa que símbols viscuts de l’amor i la cura que ens van tenir qui els van fer per a nosaltres.
Finalment s’ha de destacar la presentació d’aquestes peces que l’artista disposa a l’hora de ser exposades. L’obres es mostren repartides en vuit vitrines acompanyades d’objectes antics que guarden relacions conceptuals amb les diferents peces i que les contextualitzen i completen convertint cada aparador en una petita instal•lació, on es resumeix un món del passat. D’aquesta manera, les joies i complements se situen al costat de llapis de colors, fotografies, croms, agulles, boixets, cabdells de fil…objectes tots pertanyents a la memòria familiar i a la nostra memòria col•lectiva, que ens ajuden a identificar i recordar la nostra pròpia narració de vida.
És aquesta, doncs, una producció artística que ens parla del treball silenciós de generacions de dones, de l’amor a l’obra de la mare, de l’herència sensible que totes elles ens han deixat com a preciós regal i de la nostra necessitat de evocar i vivificar la seva labor per a així poder entrar en diàleg amb la nostra pròpia història.
Elina Norandi, Cidae. Barcelona. Revista L’Esmalt (nº 88-89)
En esta exposición Núria L. Ribalta nos presenta una serie de obras realizadas con esmaltes y tejidos que constituyen un conjunto de joyas y apliques para indumentaria, enmarcando así su trabajo en las últimas tendencias de la joyería artística, las cuales privilegian el uso de diversos materiales textiles y el aire vintage. La artista ha utilizado piezas de encajes, puntillas y ganchillo y las ha combinado con elementos realizados en esmaltes pintados sobre metal. El resultado de esta unión es susceptible de varios niveles de interpretación.
En primer lugar, el encuentro de materiales tan diferentes, los tejidos y los metales esmaltados, ofrece un rico juego de texturas y colores en el que la fragilidad de las fibras, siempre blancas, dialoga con la consistencia brillante de los metales, la plata y el cobre, sobre cuyas superficies Ribalta ha dispuesto colores intensos y llamativos como rojos, morados, amarillos, azules o verdes. De la misma manera, el repertorio decorativo de los textiles son elementos de inspiración floral y vegetal a los que la artista ha sumado piezas abstractas y geométricas o figuraciones muy simplificadas como, por ejemplo, pequeñas estrellas, quedando todo perfectamente integrado en el resultado final.
Este contraste táctil, cromático y formal se hace extensivo a las sensaciones que las piezas despiertan en su contemplación pues éstas se debaten entre una atmósfera de melancolía romántica y la fuerza minimalista de la joyería actual, así seguramente, de la tensión existente entre ambos aspectos surja el potente atractivo visual de esta obra.
Por otro lado, hay un más en estas obras: todos los elementos textiles fueron realizados por las mujeres de la familia de la artista quienes compartían el amor por las labores de aguja, y a lo largo de los años fueron ejecutando con preciosa minuciosidad estas piezas que formaron parte de cuellos, puños y demás apliques para vestidos de otras épocas. Estos arreglos fueron usados, vividos, por las más mayores de ellas así como también conservados como preciados tesoros por las diferentes generaciones de mujeres, llegando de esta forma a la artista, quien los rescata aquí para, con su talento, resignificarlos, otorgándoles una nueva vida.
Se trata pues de una obra de elaboración de genealogía femenina en la que se recupera el saber y la experiencia de las mujeres del pasado, sabiduría que la mayor parte de las veces ha sido minusvalorada y poco re-conocida.
El dominio de las tareas de tejido por parte de las mujeres se encuentra profundamente datado desde la Antigüedad Clásica donde las mujeres de los ciudadanos se dedicaban a hilar y coser los ropajes de toda la familia y el servicio del hogar, posteriormente tenemos ampliamente documentado el trabajo de puntillas y encajes en los claustros de monjas, así como sabemos que la costura era una de las principales ocupaciones de las mujeres burguesas del siglo XIX mientras que las obreras trabajaban duramente en las industrias textiles. Es decir que la producción de la indumentaria desde siempre ha estado mayoritariamente en nuestras manos, pero tal vez por esta circunstancia y por cuestiones relacionadas con la consideración social del arte, esta dedicación no ha obtenido casi nunca el reconocimiento de una manifestación artística más. De aquí la importancia de esta exposición, el valorar y conceder protagonismo a este trabajo femenino, tan detallista, perfeccionista y minucioso como poético y bello.
El que Núria L. Ribalta traiga estas piezas a nuestro presente y, como he dicho antes, las resignifique, escuchando lo que éstas le sugieren y le cuentan, adaptando su saber técnico y artístico a ellas, nos indica también un reconocimiento de autoridad a la obra materna, a la madre propia, que conservó estos trabajos e incluso realizó algunos de ellos antes de su fallecimiento, así como a todas nuestras madres reales y simbólicas que con su amorosa sabiduría callada nos han transmitido siempre la capacidad de cuidar y querer a los otros. Capacidad que se hace visible en el confeccionar ropajes y adornos, pues éstos no son otra cosa que símbolos vividos del amor y el cuidado que nos tuvieron quienes los hicieron para nosotros.
Finalmente se ha de destacar la presentación de estas piezas que la artista dispone a la hora de ser expuestas. La obras se muestran repartidas en ocho vitrinas acompañadas de objetos antiguos que guardan relaciones conceptuales con las distintas piezas y que las contextualizan y completan convirtiendo cada escaparate en una pequeña instalación, donde se resume un mundo del pasado. De este modo, las joyas y complementos se sitúan junto a lápices de colores, fotografías, cromos, agujas, bolillos, ovillos de hilo…objetos todos pertenecientes a la memoria familiar y a nuestra memoria colectiva, que nos ayudan a identificar y recordar nuestra propia narración de vida.
Es ésta, pues, una producción artística que nos habla del trabajo silencioso de generaciones de mujeres, del amor a la obra de la madre, de la herencia sensible que todas ellas nos han dejado cual precioso regalo y de nuestra necesidad de evocar y vivificar su labor para así poder entrar en diálogo con nuestra propia historia.
Elina Norandi, Cidae. Barcelona. Revista L’Esmalt (nº 88-89)